Un viatge per l’estudi de Mery Sales: el compromís amb l’esforç i la llibertat

Entrar en l’estudi d’una artista és fer un viatge fascinant en el seu univers, en la seua forma de treballar i veure el món, en la manera com concep l’art. És apropar-se al seu dia a dia, a les rutines de treball i fins i tot a algunes manies. És als estudis dels artistes es copsa la seua personalitat. Aquests espais són una mena de llibre obert, un relat que parla d’ells i et dona pistes.

Fa unes setmanes Jesús Císcar i jo vam passar una vesprada a l’estudi de Mery Sales (València, 1970) al carrer Joan de Mena. Era una visita que tenia pendent des d’aquell dia que, caminant pel barri, em va cridar l’atenció una porta gran de vidre des d’on es veien els quadres de Mery Sales i gent dibuixant i pintant, acompanyats d’ella. M’hi vaig quedar mirant, s’hi va acostar i va obrir la porta un moment: em vaig presentar, vam parlar un parell de minuts i vam quedar que un dia vindria a entrevista-la: d’ací aquesta conversa.

M’acoste puntual a la porta del seu estudi el dia acordat i comprove que anem sincronitzades. La veig pujant la persiana i entrant la bicicleta, la cride pel seu nom, es gira i de seguida em reconeix. Mery és una dona alta i forta, atractiva, va vestida de manera senzilla, moderna i elegant alhora. Té estil. Els llavis perfilats, ben rojos, el roig ho amara tot en la seua vida i en la seua pintura. El seu cutis és bonic, de pell clara. Du unes ulleres de pasta negra que destaquen sobre els seus pòmuls i li donen un toc d’artista i un aire intel·lectual de gran lectora.

El seu terreny són les arts plàstiques, però treballa molt a prop de textos literaris i, sobretot, filosòfics: Maria Zambrano, Hannah Arendt i Simone Weil, entre altres autores, són els seus fars i inspiració: “Són tres dones que sintetitzen la meua pintura. La razón poètica de Zambrano i el vincle entre la poesia i la filosofia, que ella desenvolupa des de l’exili junt amb altres filòsofes europees. ha estat present en part de la meua pintura. La força de la fragilitat de Zambrano inspira, en part, les flors fetes malbé dels meus quadres”.

Mery Sales fa escriure la seua tesi doctoral a partir de l’obra política de Hannah Arendt; “Amb ella em vaig donar compte que la meua pintura tenia i té una part de pensament polític que no havia de témer, sinó més al contrari, deixar-la anar. La pintura pot contar coses que la paraula no pot contar i amb el temps he vist i assumit la meua implicació política. És bo i necessari que es puga treballar la filosofia des d’àmbits diferents, també des de l’art”.

L’estètica i l’ètica

En el rerefons de l’art de Mery Sales hi ha un pensament polític i ètic i un “compromís emocional”: “L’estètica per l’estètica no m’interessa. Necessite també l’ètica”, diu, i explica com va dur Arendt al seu terreny a través d’una exposició que resultà molt reveladora. Una altra figura molt present en els quadres de Sales és Simone Weil: “Simon Weil és un exemple evident de compromís social des del pensament i a partir d’ell. Al pintar-la d’aquesta manera, en acció, vaig voler reflectir la seua necessitat d’involucrar-se en allò que estava succeint no només amb paraules. Actuar per a poder comprendre va ser indispensable en el seu cas. Passar a l’acció en un moment molt concret de la seua història la va fer aprofundir i canviar la seua perspectiva en mols aspectes. És un exemple de compromís amb el pensament i amb la vida, posant la seua vida en joc. Al pintar-la així parle des de la pintura de la seua necessitat d’involucrar-se, des d’allò que sabem fer, en els conflictes que tenim davant. La seua presència va inspirar una part important de l’exposició ”Seres fuera de campo“. La majoria dels quadres estaven acompanyats de cites precioses i la seua ve em va permetre trobar-ne la meu en altres treballs com ara la sèrie d’autoretrats ”Tras los escombros“ amb els textos dels quadres i el text en el catàleg. En els quadres i en el text del catàleg m’involucre prenent consciència de mi mateixa i del que passa fora, al carrer, a la societat”.

Mery Sales és molt bona lectora. La biblioteca que té a l’estudi en parla. Només entrar a la l’esquerra, hi ha una mena de peixera, un requadre amb parets de vidre on entra la llum. Al mig, una taula preciosa de fusta amb motles calaixeres, a un costat, una taula de dibuix, com les que utilitzen els arquitectes, diversos flexos, i uns làmpades minimalistes, les mateixes que té a la resta de l’estudi, que baixen i pugen des del sostre, segons les necessitats de llum. Una de les parets de la peixera està coberta de llibres.

Ens fa passar al fons de l’estudi, una planta baixa molt harmoniosa i acollidora, un espai lluminós: la llum arriba des del carrer a través de la porta i els finestrals de vidre i d’una claraboia al sostre. La llum és crucial per a una pintora: “Quan vaig entrar ací per primera vegada i vaig veure que entrava la llum natural pel sostre i que ho omplia tot, ho vaig tenir clar, aquest era el meu lloc”.

Treball i equilibri

A l’estudi de Mery Sales es respira treball, equilibri i benestar. Quan hi entres, l’artista de seguida et fa sentir a casa. Et mostra el seu espai amb entusiasme, amb una conversa pausada i una veu dolça i serena. Parla amb passió, però sense ànsia, i riu amb sinceritat. Mery Sales irradia honestedat, té una mirada oberta. Pinta i parla des del cor i des de la reflexió alhora.

Una vegada dins, els ulls se me’n van per tots els racons. Jesús Císcar hi fa cap pocs minuts després que jo, haig de dir que ell sempre és qui arriba primer. Coneix Mery Sales des de fa temps, l’ha retratada per a altres entrevistes. Tanmateix, no havia estat encara en l’estudi actual. “Vaig arribar ací el 2017 —ens conta Mery— és el meu quart estudi i per fi un local en propietat. Estic molt contenta, perquè tindre este lloc per a treballar és una de les millors coses que m’ha passat mai. És un espai amb moltes possibilitats, ací cree la meua obra i done les meues classes, no moltes. No les publicite, però tinc uns alumnes fixos, grups reduïts, que venen any rere any. És gent adulta, apassionada per la pintura i per l’art, persones amb talent i vocació que, per diverses raons, no van poder pintar en el seu dia i que tenen ganes de donar-se una segona oportunitat, però no volen anar a una acadèmia estàndard”. I ací troben el seu lloc, li comente. “Sí, perquè les classes que faig són personalitzades i compartisc amb ells la meua experiència artística”.

Parlem al voltant d’una taula de marbre gran i molt alta. “És una taula de repàs de farmàcia que he heretat, i si us fixeu, li he pujat les potes i li he posat rodes per poder moure-la. És magnífica perquè permet treballar els quadres i imprimir dempeus”.

Hi ha moltes taules ací, la majoria, encarregades i fetes a mida: “Són taules polivalents que baixen i pugen —explica Mery—, com les làmpades, tenen tres altures i així puc dedicar-les a les classes i a la meua feina. Les vaig dissenyar jo. Ací tot és polivalent i tot es pot moure”.

Un espai obert i en moviment

Així és. El taller de Sales és un espai obert i dona la sensació de moviment. Els quadres de format gran decoren algunes parets i altres estan en les pintes o arxius verticals —estructures metàl·liques corredores on es pengen els quadres per protegir-los i poder tenir-los a mà, sense necessitat d’embalar-los— . Ací hi ha part de l’obra en què Mery Sales està treballant ara o ha treballat recentment. Des de fa un temps el roig ompli gran part del seu univers. Rostres anònims amb una granota roja, com la que utilitza ella per a pintar, tota una sèrie anomenada “Parias”, recollint la idea de Hannah Arendt: “és una pensadora incòmoda, que no ha acabat de ser ben tractada: als Estats Units la consideraven una radical i a Europa massa tèbia. I els jueus hi veien una traïdora… Se sentia una pària, sempre contracorrent. I va saber resistir, sense amargar-se!”.  

Aquest és un projecte en el qual Mery Sales es minimitza per a donar veu i llum a rostres anònims per a ella transcendents, i que s’exposa en aquests moments sota el títol “Parias conscientes (24 de 48)” a la Galeria del Tossal, on hi ha la sala amb les restes de la muralla islàmica del segle XII: “És un espai molt adequat per a aquesta exposició perquè és com un camí, com un riu vida. Són 24 quadres dels 48 previstos, més el quadre ”Mundo“, un fragment de teixit de la granota roja ampliat al màxim. Ambdues peces, la sèrie i el quadre, parlen d’un món pròxim que es fa al detall i en comú, trama a trama, fragment a fragment”.

Els quadres i la paraula

Abans de seguir conversant, Fem una volta ràpida per l’estudi, Mery ens ofereix un té. És molt detallista. Li l’accepte de grat. Jesús diu que “no beu en hores de servei” i riem tots tres. L’olor de la bergamota emana de la tetera, és el meu té favorit, també el seu. Seiem al voltant de la taula de repàs i conversem mentre va dirigint-me la mirada ací i allà i contant-me com ha sorgit cada quadre, què hi ha al darrere i altres històries. En realitat és una pintora molt narrativa. Li agrada acompanyar les seues pintures de títols força literaris, de llegendes, de vegades fins i tot de textos breus: “Els títols són molt importants en els meus quadres. Són un element conceptual quasi plàstic. Les paraules funcionen com una pinzellada més, dins i fora del quadre. I sovint els títols dels quadres conformant conceptes que poden enllaçar quadres i crear missatges, com ocorre en els quadres ”Son“, ”Seres“, ”Parias“ i ”Fuera de campo“. ”Crec que la pintura aporta aquesta percepció poètica a la qual no arriba l’assaig, però hi ha qui diu que els quadres no necessiten explicació i que han de parlar per si mateix. A mi, en canvi, m’agrada guiar l’espectador amb títols i textos suggeridors i fer-lo entrar en la meua reflexió. Crec en el diàleg entre la paraula i el quadre. I al final cree conceptes que es poden mudar d’una exposició a una altra. M’agrada poder jugar amb les paraules i canviar els quadres de lloc. Els quadres esdevenen idees que afegeixen intensitat a l’origen“.

Mery Sales em parla d’Oceanomar, un personatge estrany d’Alexandro Baricco que va buscant allò que no sabem què: “Així ocorre amb l’art —insisteix— treballem sense saber molt bé què busquem i de vegades ho trobem. La necessitat de dibuixar, de pintar, de ballar, d’expressar emocions, és una constant humana i de vegades les vides que duem no ens ho permeten. Fins ara la pintura no s’ha valorat molt en la infantesa i hi ha gent que des de menuts tenien un do i ningú no ho va veure i ara de majors senten una vertadera necessitat i resulta molt fàcil obrir-los els ulls i les mans. Tothom sap dibuixar de menut, ningú es planteja si en sap o no sap. És una necessitat”.

La construcció d’un llenguatge artístic

Mery Sales és una pintora que treballa molt el color. Els seus quadres juguen amb les taques, amb els dobles fons, amb la sensualitat de la natura i amb la força dels rostres. És una pintora que pinta més amb una idea que per instint. Sembla que darrere de cada quadre hi haja una llarga meditació. I en mig de tot això, du anys lidiant per construir “un univers personal, un discurs significatiu i transcendent”. Ara diu que es troba en un moment dolç, de llibertat creativa i intensitat creadora: “Estic fent molt de balanç darrerament i treballant en un projecte de mirades retrospectives. Em sent afortunada de poder fer el que vull. És difícil mantenir-se en peu com a artista, i més en aquesta ciutat. Fins i tot amb alguns premis, anades i tornades fora d’ací, es fa difícil mantenir-se en peu en el món de la pintura”.

De sobte es queda pensativa, fa un glop al seu te i em diu: “l’avantatge d’haver-me fet major és que hi ha moltes coses que ja no he de demostrar a ningú, ni a mi mateixa. Sempre continues fent-te preguntes i hi ha coses que voldries aprendre, però ja no tinc dubtes del tipus ¿és açò el que voldria fer? Sé que estic fent el que he de fer. Ja no em pregunte si soc pintora, professora o investigadora. Soc un tot que es retro alimenta i em sosté i fa que isquen coses amb honestedat”.

¿No tenia clar que volia ser pintora des d’un començament? “No em vaig plantejar mai ser pintora, eixia i punt. Igual que no vaig entrar a la Facultat de Belles Arts amb al idea de ser artista. Jo era de les que feia, i el que feia m’anava construint com a persona i artista. I ara estic en aquest moment en què el meu propi treball em permet ser qui vull ser”.

València i els artistes

Li pregunte com és València per als artistes plàstics i la resposta és clara i rotunda: “És una ciutat dura on els artistes treballen contínuament i en precarietat. I això fa que de vegades no hi haja una alegria en el gremi, en l’ambient. Costa tot molt, i hi ha gent que treballa força i que té poques oportunitats. Hi ha un llibre de Remedios Zafra, El entusiasmo, que transmet perfectament aquesta situació i sentiment, com de difícil és per als creadors mantenir l’entusiasme, perquè estàs decidit a deixar-t’hi la pell, però costa mantenir-se en peu i m’entristeix veure gent bona a València, tant en arts plàstiques com en escèniques, que hi ha hagut de tira la tovallola perquè és molt complicat. A més, tens la sensació que t’estàs auto examinant constantment”.

En un moment donat de la conversa, ens alcem i comencem a passejar de nou per l’estudi i a recórrer amb la mirada i la conversa el seu treball, el d’ara i el de fa un temps. Crida l’atenció la pulcritud i l’harmonia d’aquesta mena d’espai sagrat on regna l’ordre, però alhora s’ensuma la intensitat, la passió i la força d’un treball constant. Mery va explicant-nos a quin moment vital i artístic correspon cada quadre. Ens parla de la seua pintura, de les diferents exposicions: “Considere la meua pintura com una línia horitzontal intermitent, com una escriptura de pensament encaminat. Les meues exposicions estan molt connectades entre elles. Hi ha un fil roig que és la pròpia pintura i del qual van eixint línies, pensaments i conceptes que han anat repetint-se. I hi ha quadres que podrien estar en diferents exposicions”.

Mery Sales ha treballat el dibuix, el color, l’abstracció, el quadre de denúncia, el retrat. Li agrada d’expressar-se de moltes maneres i les fa totes pròpies. “Darrere de tot hi soc jo i la meua mirada de pintora”. En determinats moments ha aprofundit en els treballs figuratius, retrats de celebritats, com les seues admirades María Zambrano i Hannah Arendt, o Simone Weil. En la seua pintura hi ha un compromís social des de l’emoció i un diàleg entre pintura i realitat: “de vegades el meu treball va encadenant-se amb les coses que van passant. Com el treball que vaig realitzar per al projecte impulsat per les Fotolateras, a partir de la DANA, on diferents artistes vam oferir obra per a captar fons i ajudar algunes de les famílies afectades. La sèrie ”Cuerpos“ vincula les taques del fang amb altres ”Cuerpos“. Dues accions que expressen la necessitat de tacar-se, d’involucrar-se i de fer-hi xarxa, unint-se cada qual com puga davant de les dificultats del present .És un homenatge al moviment solidari de joves que va sorgir espontàniament, omplint de la vida aquells dies funestos”.

Estem a prop de l’entrada i ens detenim davant del seu despatx i la seua biblioteca. Jesús Císcar li demana que entre i es col·loque darrere de la taula de fusta preciosa que hi ha al centre per a fer-li una foto. De sobte li pregunta si no se sent observada per la gent que passa pel carrer mentre treballa: “M’agrada sentir-me al carrer, veure passar la gent, a més ningú no dotoreja, passen i punt i jo treballe i veig passar el temps. Treballe moltes hores sola i això em dona vida. Abans, al local que tenia al carrer Llíria, tot i que era gran i bonic, amb un pati amb plantes, em sentia molt exposada i necessitava protegir-me. Ací tinc una persiana que puc baixar quan vull concentració, perquè entra llum del sostre. Però en general no tinc la sensació de perdre intimitat i em sent en contacte amb el carrer”.

¿En què està treballant ara mateix? Treball en una sèrie que es diu “Entre los márgenes”. Este treball troba un espai indefinit, més abstracte entre llocs concrets, en ocasions contraris, de manera que els relaciona i oposa en qüestió. Per primera vegada mostre alhora quadres i esbossos previs com a obra, d’aquesta forma el procés i el resultat tenen el mateix valor, i al desvelar-se junts tornen a ser material de treball per a quadres futurs. L’obra sorgeix d’una mena de fusió entre una proto-fotografia que sorgeix de la pintura i crea després noves pintures. Els referents sorgeixen de materials precaris i fràgils com retalls, esbossos, fotocòpies en papers vegetals i altres tipus d’elements que troben el seu sentit solapant-se i fonent formes aparentment disperses. La intervenció és manual i les imatges que apareixen són intencionadament imperfectes, no les creen ni les corregisc amb photoshop“.

La tenacitat per a obrir-se un camí en el món de l’art

Mery Sales reconeix que, a pesar de la manca d’ajudes institucionals, la falta de galeries i la soledat amb què de vegades es troba l’artista davant de la seua obra, sobretot en una ciutat com València, ella ha anat fent-se un camí: “Hi ha decisions que prens sent molt jove, però que van perfilant-te, una mena de compromís que al principi és un tanteig, però que amb el temps agafat intensitat, paral·lelament a l’efecte que produeix el que fas”. ¿I quin efecte és aquest, quin efecte produeix el que vostè fa? En el meu cas, la pintura m’ha donat resposta a moltes preguntes. Faig una pintura que té a veure amb la necessitat de pensar. El quadre significa moltes coses per a mi, tant allò que apareix al quadre com allò que es genera i no s’hi pot veure. En les meues primeres exposicions, “Cuadros con secreto” o “Sombras de Cadmio”  ja assenyalava cap a allò que estava fora de la pintura, allò que no era visible dins del quadre, però que podia imaginar-se. Com deia Mayor Zaragozá: “En la medida que seamos capaces de ver lo invisible, seremos capaces de hacer lo impossible”.

Tenint en compte com de difícil és fer-se un lloc i obrir-se un camí en el món de l’art, en visitar aquest taller i parlar amb Mery Sales, hom pot pensar que és una persona afortunada, amb “sort”. I bé, potser l’atzar hi ha comptat també, és clar, però el ben cert és que no sempre ha estat fàcil i rodat, i Mery Sales ha jugat molt bé les seues cartes: treball, tenacitat i apostes arriscades:  “Al començament tenia l’estudi a casa, com tants artistes fins que vaig tenir necessitat de traure el treball de casa i poder tenir un magatzem. No soc de quadres grans, soc lenta de procés i no soc molt expansiva, però vaig acumulant i necessite espai per a guardar i per a mirar de lluny, a ser possible, sense massa soroll visual. És a dir, que allò que m’envolta m’acompanye per al que estic fent i el taller em convida a treballar. M’agrada estar sola i gaudir de l’espai, però també compartir-lo, ací també he fet presentacions de llibres, cinefòrums, tertúlies”.

Mery Sales és una artista tossuda i apassionada, de les que tira endavant. “Ma mare de vegades em diu: Mery, ¿estàs segura, on vas amb tot això? Però quan tinc una idea i un desig lluite per ell, encara que supose una inversió inicial forta i una incertesa gran. A mesura que vaig madurant em compromet més i més amb el meu art. Expose quadres, però també m’hi expose jo cada vegada amb el meu treball. Amb tot, m’ajuda saber a qui em dirigisc, a qui parle, per a què serveix allò que faig. Per mi la cultura i l’art és aliment, és el que m’ha construït i pintar quadres que s’exposaran i que la gent veurà és una necessitat”.

La trajectòria de Mery Sales ha estat una cursa de fons constant. De jove no tenia clar que volia ser pintora. Però als divuit anys va descobrir la pintura de Georgia O’Keeff a Nova York i en va quedar impactada. Amb vint-i-tres anys, quan va acabar la seua beca Erasmus com a estudiant de Belles Arts a Grècia, es va quedar tres mesos per allà pintant caricatures i fent retrats. “Amb això experimenta una forma de viure i d'estar al món que la marcarà profundament, com una mena de viatge iniciàtic”.